Archive for febrer, 2010


Cap de setmana

El divendres a les 14:30, sonaba el timbre, signe del final de les classes, i per tant, d’inici del cap de setmana. Vaig sortir corrents en busca de la meva motocicleta, i vaig marxar a tot gas en direcció Premià de Mar, lloc on resideixo actualemnt, buscant el meu sofà, la meva coronita, la pau i la tranquilitat. En entrar per la porta el meu gos, fèu un bot d’alegria, i s’avalançà sobre mi. La tarda va ser llarga, ja que vaig estar treballant durament tota ella: bacaina, jugar a la play i estudiar el Treball de Recerca. Com podeu llegir grans esfroços em van ocupar tota la tarda, així que no quedava gaire temps per aprofitar, més que sopar i preparar-se per la dia següent.

El dissabte de bon matí amb el sol de company, vaig fer servir els meus instints de neteja( podeu imaginar com va quedar el pis), posant-me d’aquesta manera a contribuir en la neteja comuna. Poc a poc la casa anava quedant neta, o així o veia jo. Eren tres quarts d’una quan  vaig acabar de netejar, així que vaig acabar em vaig seure al sofà a descansar mentre veia “el equipo A”, una serie que sempre m’ha agradat. Un bon menjar, acompanyat de la seva coca-cola per poder dormir la bacaina, o com coloquialment dic ” veure la pel·licula del dissabte a la tarda”. Quan em vaig aixecar, mitja tarda havia transcorregut, tal que em vaig apressar a fer una mìnima estona de treball. Ja ben entrades les 20 h del dissabte, feia tard per reunir-me amb els companys de futbol americà per tal d’anar a l’aniversari d’un dels nostres companys. Fins les 21 h no vaig arribar ( visca la puntualitat), encara que despres d’aquella “festa d’aniversari”, que ens haviem de convidar nosaltres mateixos, on hi havien 30 persones de les 100 proposades inicialment, i a hores intempestives, els lunnis deurien estar dormint. Quin horror!, mai de la vida hagués imaginat una festa tan increible ( perque no hi havia per on agafar aquella “festa”)  com aquella, plena de … , si i de  …   . Si destacava per alguna cosa especial, era per l’ausencia de festa, de gent i de qualsevol congregació divertida. A partir de les 24 h, la discoteca va ser oberta al public, de la forma habitual, a partir d’aquell moment alló va semblar una festa, així que a les 3 de la matinada ens varem recollir cadascú finalitzant així el nostre dissabte.

Traca final

Som un 17- Febrer- 2010, 2n Batxillerat, branca tecnològica, i el temps ha anat passant. Sense adonar-nos que ja som a 3 mesos del final, i fins ara ha sigut un camí llarg, perpetuós i plè d’obstacles. Tinc la mala impressió que aquest no es el meu ultim any en aquesta escola, i no em queixo ni del professorat ni del centre, sinó de la poca visió espacial que jo mateix utilitzo a la vida “0”. En aquestsmoments gastar els últims cartutxos sembla innútil, un esforç en va, però s’ha d’intentar, ja que sinó tindre al cos la mateixa sensació de no haver fet res, ja que m’ha passat el curs per davant dels meus nassos i no he sigut capaç de preveure el desastre. La cosa esta ben negre, més que les nits de lluna plena, que ja es dir, però si encara que una ìnfima possibilitat d’aconseguir l’objectiu tinc clar que lluitaré per aconseguir-ho. Perque es pot morir en l’intent, o morir sense intentar-ho, i evidentment prefereixo morir en l’intent.

Així que trobo que es hora de concentrar tota la polvora que tinc al meu voltant i dins meu i fer-la cremar, que soni ben fort, com la ultima gran traca valenciana.  Crear aquest final de pel·lìcula, que ninú espera, però que en la llunyania palpita fent-se notar davant meu, mostrant-me la possibilitat d’aprovar el curs, i veure els professors i companys de l’escola, ocm a ex-professors i antics companys de classe, de rises i que tantes bones estones hem passat dins aquestes 4 parets de:  L’ACADÈMIA GRANÉS

Un dia ennuvolat

 De bon matí el dia ja es gris, els núvols afloren ben d’hora fent pantalla a un sol de justícia. La son m’atabala, intentant que m’adormi, però el rellotge sona incessant en contra de la meva voluntat. De sobte el meu cocker s’abalança sobre mi fent-ne us de la seva llengua llarga per tal que jugui amb ell, encara que m’oposo. Els ulls costen d’obrir-se, els cos ple de blaus i feridetes, recordant el partit del diumenge, i la roba preparada per esser usada. Quan torno a l’habitació l’esmorzar m’espera, mentre sonen les noticies de la televisió de Catalunya.

Ja es hora d’anar fent via i surto al carrer, amb aquest núvols i les 4 gotes tontes, només venen ganes d’estar-te al sofà de casa veient una pel·lícula de dissabte, mentre fas una becaina.

Sense grans novetats el matí ha transcorregut i es hora de menjar un bocata i fer un “kit-kat”, no per res mes que agafar forces i fer-ne 3 hores més d’estudi. A les 14.30 sona el timbre, una espècie de senyal victoriosa que marca el final de la jornada escolar.

A la tarda, tampoc sorgeixen grans novetats, la rutina es fa notar, i això es manifesta en forma de cansanci, avorriment causat per les tasques poc desitjades ( deures, estudi, ordenar l’habitació…). D’aquesta forma toca l’hora de sopar mentre, que la ment descansa veient el típic programa televisiu que enganxa al a gent( Internado, C.S.I, House), tan sols son un exemple de la quantitat de programes que produeix la “tele” per tal que ens hi quedem enganxats. Així que fent cas als cops de cap de faig al sofà, m’aixeco costosament del sofà, fins que em deixo caure al meu llit esperant que arribi l’endemà.

Un cap de setmana diferent

Aquest es el resum del meu cap de setmana. Lo dolent es que aixo vol dir que demà ja es dilluns i la rutina ens trepitja els turmells.

Ha sigut un cap de setmana intens, ja que no he parat de voltar per tot arreu. El divendres ja vau veure com el vaig plantejar, el que vaig fer o el que vaig deiar de fer. Per tant el meu cap de setmana començà el dissabte a les 6.45, 10 minuts després d’haver arribat amb els amics de futbol americà de festa i haverme posat a dormir. Aixo si considerem que 10 minuts es dormir.

Total que jo aixecat a les 6.35 del matí, sense res més a l’estomac que un parell de xurrus, amb una son innimaginable,i direcció al pavelló per entrenar on m’esperaven 2  horetes d’entrenament per davant. Mes negre el dia no es podia plantejar, pero tot i així s’hauria d’afrontar.  Acabat l’entrenament, voltant les 13.00, varem agafar el cotxe i vem marxar direcció Tarragona, i mes concretament a Reus. Per la tarda vam estar fent una volta i fent una ullada a la rua de carnestoltes i les diferents comparses que hi participaven, prou interessants i ben gracioses, tot sigui dit. Amb la pasejada la tarda prosseguí en perfecta harmonía, inclos ens vam oblidar del fred que feia pel carrer.

Ja al final de la tarda, gairebé entrada la nit, varem sopar uns trossos d’embotit amb pà i tomaquet, com dèu mana, i ens vem anar a dormir.

El diumenge de bon matí ja sonaven els despertadors, aixó volia dir hora d’aixecar-se per anar al partit. 

Eren les 11.00 quan el xiulet de l’arbitre sonava en senyal de inici del partit. El “match” ha transcorregut amb poca inciativa per part del meu equip, que estavem endormiscats o alguna sensació per l’estil, cosa que ha fet que l’equip contrari ens guanyes vergonyossament.

Després un bon dinar, a base de calçots, de les terres baixes, i de camí cap a casa a preparar-se per al dilluns que comença amb força.

Apa senyors i senyoretes, arreveure, i fins un altre.

Diari d’abord: 1er dia

Avui es un dia diferent. El matí ha començat assolejat a diferencia dels altres dies, cosa que presagiava com a minim tranquilitat en quant es refereix al meu dia.

Com que la gent Barcelonina en general s’ha tornat molt cosmopolitan, el disfressar-se, no devien saber el que era. Eren les 9 del matí quan el meu amic Ricard i jo disfressats de jugadors de futbol americà, preniem el camí direcció a la nostra escola (Estona que no entusiasme gaire). Quan esmorzavem al starbucks, la gent ens mirava com si de fantasmes es tractes.Llavors hagues sigut moment de cridar:

Senyors els recordo que estem de CARNESTOLTES. 

A la meva escola no es que el clima hagi canviat gaire, ja que seguim parlant de gent extranyada al nostre pas i amb les nostres vestiementes, així que ens ho hem pres d’alló millor possible, rient nosaltres i fent riure la gent. A mesura que el dia avançava, el meu grau de felicitat anava augmentant. S’apropava el cap de setmana, espai de temps desitjat per a qualsevol estudiant, el somni de cada nit de dilluns a divendres. La fita que em marco cada dilluns a les 8 del matí, arribar viu al divendres, i així és.

La tarda s’ha apropat a mí, com el sol desfà el gel, lentament, i el temps ha volat com au que migra en hivern a terres calides, quan m’he adonat estava preparant-me per sortir amb els meus companys d’esport.

Al final la imatge del dia, aixo es el resultat. Felicitat per tot arreu, encara hi sent-hi un dia escolar.

Fins aviat exploradors intrepits.

El primer Viatge

Després de molts anys, després de molts i molts dies, hores…

Aquí comença la meva aventura literaria, amb un paper i un bolígraf en mà, per descriure els meus sentiments dia a dia, el perqué de la meva vida, per si algú llegeix aquest blog pugui entendre’m.

S’ha de remarcar que serà un viatge dur, j aque m’enfronto a un llarg periode de temps escribint el que faig i el que no, desproveït de tot saber literari, sense tindre en compte el de la vida ( Belén Esteban, Llicenciada en la carrera de la vida), el qual segons algú que conec ens fa saber que es l’únic que tenim, i el perill mes gran de tots:

[Ara mateix el nostre totpoderós del català, _ _ _ _ _ _] 

  •  “Aquest corxets no tenen gens d’ironia”-(incís per a males interpretacions)

Espero ser fort i mantindrem a flot en el vaixell del saber i no enfonsar-me, ne els rus de paraules a través dels quals navegaré.

Per avui exploradors hem tingut prou, descanseu i prepareu-vos, que l’aventura ja ha començat.